Santa Coloma d’Andorra

Vaig arribar a Santa Coloma caminant des de la part més alta d’Andorra la Vella, on em deixà el bus. Un autèntic marasme, una caòtica barreja de cotxes, de gent i  comerços, entre freds i insulsos edificis. Sort que vaig tenirla pensada de baixar per la pista que acompanya el riu Valira. La desconeixia. ¿Com imaginar-ho quan no et mous dels carrers superdensos de la recarregada vall comercial? No m’estranya que hagin coronat tan gran desori urbanístic amb una lletgíssima escultura que firma Salvador Dalí.

El contrast amb el petit nucli antic del poble de Santa Coloma (amagat rere la part moderna de la població, que s’alça a la carretera) és enorme. La vella parròquia romànica amb l’absis preromànic diria que s’ha salvat del desgavell urbanístic prquè és a tocar de la muntanya (d’Enclar). També sobreviuen uns camps de tabaqueres i un tros –idíl·lic– de l’antic poble.

A la parròquia hi havia un fresc preciós amb la Mare de Déu, acompanyada de sants, entre els quals la màrtir Coloma. El frsc va anar a parar a un museu de Berlín, d’on em van enviar la foto que vaig reproduir al llibre de les Santes Colomes Catalane; ara, però, el govern andorrà l’ha adquirit i figura com una de les peces més valuosa del Museu d’Andorra la Vella.

M’agrada passar una estona en la petita parròquia. És com si em traslladés als temps en què en aquestes terres de muntanya s’estava gestant  Catalunya.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Santa Coloma d’Andorra"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*