10. Una sessió modèlica

S’inicia la sessió. La senyora Arrimadas, de Ciutadans, interpel·la a la senyora Elsa Artadi. A la sala del Parlament hi ha una gran expectació.

Arrimadas: Señora Artadi, ustedes, los miembros de la Crida por la República (CPR) quieren la independencia de Cataluña sabiendo que no existe ningún estado independiente, sino que todos están supeditados a Europa.

 Crida:  Totalment d’acord, senyora Arrimadas. Nosaltres volem una Catalunya depensent d’Europa, com les altres nacions de la unió Europea; amb un estat indeèndent igual que els d’ Holanda o Dinamarca… o Espanya.

A: Pero rompiendo España, no?

CPR: Trencar-la? No, nosaltres volem una separació tranquil·la i pactada. Com quan una pedania reclama la independència del municipi del que forma part, per tenir cura del propi territori, créixer i prosperar.

A: Creando fronteras, cuando el mundo tiende a la globalitzación?

CPR: A veure, vostès no  volen fronteres?

A: Evidenetmente no!

CPR: Llavors ¿suprimim les fronteres que delimiten els municipis o les nacions actuals?

A: Ya me entiende, señora Artadi, Ciudadanos estamos contra las fronteras que separan.

CPR: En això també coincidim: és dir, ens oposem a les fronteres tancades, a les que divideixen, les que no permeten cap intercanvi amb les altres nacions. Volem una República dins de la Unió Europea, on les fronteres reforcin les diferents nacions, però que no barrin el  pas, ni  exigeixen els passaports per creuar-les.

– A: ¡Una independencia que acabarà con la solidaridad de los pueblos de España!

CPR: ¡Al cntrari! Un govern que administrarà el diner amb menys burocràcia i amb més rigor, pensant en exercir la solidaritat ajudant les persones necessitades de veritat, i no només a Catalunya: també a Espanya i als països més pobres. ¿No recorda, senyora Arrimadas, que Catalunya ja fa anys que reclama acollir refugiats, però Madrid no ens ho permet?

A: Hablemos de la lengua, senyora Artadi: ¿le parece bien que en las escuelas se imponga la immersió lingüística en detrimento de la lengua española?

CPR: Vostè, senyora Arrimadas , sap que això no és veritat.  Tots els nens i nenes a Catalunya surten de l’escola sabent el català i el castellà. I sap que en un àmbit on la llengua castellana socialment s’imposa, sense la immersió molts alumnes sortirien del col·legi sense saber la llengua catalana: la societat es dividiria i es crearia, pel desconeixement de la llengua del país, la marginació dels que no saben català.

– A: Supongamos que eso, visto desde el nacionalismo catalán, sea así: una Cataluña más catalana. Pero ¿a costa de qué? ¿De que los catalanes oriundos de España perdieran su nacionalidad?

CPR: Miri, senyora Arrimadas, els llaços culturals i de veïnatge, al cap de tants anys de viure junts i amb tants catalans originaris d’Espanya no desapareixen per una separació administrativa i política. A Europa hi ha una multitud de nacions, molts idiomes i moltes cultures i això no és una trencadissa, és una gran riquesa que obre nous horitzons, sense que cap nació perdi la seva identitat nacional.  

– A: Pero en la República catalana a los ciudadanos que se sienten tanto  españoles como catalanes, ¿no se les obligarà a escoger una u otra  de las dos nacionalidades?

CPR: No, vostè i qui vulgui podrà mantenir la doble nacionalitat.

A: Yo, como la mayoría de catalanes no soy independentista. Si  en un referéndum gana la separación, más de la mitad de catalanes nos veremos frustrados y Cataluña se dividirà.

CPR: Senyora Arrimadas, amb un referèndum se sabrà quina és la majoria. Les qüestions importants en totes les democràcies es resolen votant. Això no treu que el govern elegit no hagi de treballar pel bé comú del conjunt de la població. Cal que el govern i l’oposició no busquin l’enfrontament amb mires partidistes sinó que, pensant en el bé de tothom, busquin, en allò que és important, els majors consensos possibles.

A: Concluyendo: no puede negarme, senyora Artadi, que la Ley no permite la celebración de un referéndum sobre la independencia…

CPR: Per desgràcia és així, senyora Arrimadas. Però la Llei tampoc permetia que les dones votessin, i obligava els nois a fer el servei militar, o prohibia l’homosexualitat…  Voostè hauria defensat unes lleis com aquelles? Estic segura que no! Per això li pregunto: ¿No creu que quan la Llei va contra els Drets de les Persones i dels Pobles s’ha de canviar, i adaptar als nous temps?

A: No sé qué contestarle; como dicen los franceses, il faut réflechir, habrá que estudiarlo.

Acabada la sessió, en trobar-se al passadís  les dues parlamentàries se saluden.  Contenta i somrient l’Arrimadas diu a l’Artadi: “Avui el diàleg ha anat molt. ¿No et sembla?”. “Sí -li contesta l’Artadi-, “A mi m’ha agradat molt, com a tu. I penso que el poble hi sortiria guanyant”.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "10. Una sessió modèlica"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*