8. Ni la dreta ni l’esquerra!

 

M’adono de la flaquesa de l’argument que  els partits favorables a les llistes separades fan servir, que separats  atrauran més vots que no pas anant junts. Per mi això és una fal·làcia: els simpatitzants de dretes, de centre o d’esquerres que se’ls acostarien, quants són? ¡Mai tantíssims com els qui sortim al carrer i vam prendre part en l’1 d’octubre, amb l’únic objectiu d’aconseguir la independència per, després (ho subratllo, després), elegir el partit que ens caigui millor, un cop que s’hagin donat a conèixer al llarg del procés constituent.

Cal dir que hi ha poca gent, avui, que escolti els partits. La política ja no ve de dalt sinó que es cou a la base. D’altra banda, això de la dreta i l’esquerra són conceptes molt vagues, que la pràctica s’ha encarregat de difuminar. De fet quan el poble es mou, i surt al carrer i protesta, és difícil que no forcin al govern que mana a respondre favorablement. Com també és difícil que els governs s’escapin (sense trencadisses) dels grans lobbys econòmics i socials.

Recordo un article a La Vanguardia del jesuïta González Faus que, decebut de l’esquerra, va dir que d’aleshores en avant només s’autoqualificaria d’humanista, l’única forma de baixar del concepte abstracte i ideològic al món real. De fet, què diríem de l’esquerranisme del PSC o d’ERC  –vistos des de la CUP–, o com qualificaríem –observats amb els ulls del PP i de Cs–, el centrisme que l’esquerra atribueix a JxCat o a la Crida del president Puigdemont?

L’important és atraure la molta gent que surt al carrer, cada cop que se la convoca. No és la dreta ni l’esquerra el que ara toca; és fer entre tots la República!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "8. Ni la dreta ni l’esquerra!"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*