6. Doble nacionalitat

Veïnes al barri del Fondo

En vaig parlar de passada. La majoria de persones procedents d’altres nacions, tot i que moltes no pensin tornar-hi, recorden amb emoció la terra on han nascut. És natural; fins i tot aquelles a les quals la vida els va ser dura, amb la distància dels anys recorden la infància com el paradís perdut i el fet d’emigrar, com una decisió valenta, en haver d’afrontar el futur amb les mans buides. Una decisió heroica i valerosa que és una de les epopeies més grans viscudes en la Catalunya moderna.

Això el país ho ha de reconèixer, alhora que els ha de fer sentir l’agraïment per la contribució que han fet al creixement del país. Una forma de reconeixement solemne ha de ser que a més de fer-los partícips dels beneficis de la societat receptora se’ls recongui com ciutadans de la nació catalana, amb la plenitud dels drets derivats de l’adopció d’aital ciutadania.

Al mateix temps, cal que se’ls expliqui amb claredat que el reconeixement de la seva catalanitat no els priva de mantenir la nacionalitat d’origen sinó que, donant-se les condicions que s’establiran perquè aquesta adopció sigui real i efectiva i no només nominal, inscrits en el registre civil, fruiran de la doble nacionalitat.

En uns temps de globalització qui ve al nostre país és un català més; sense perdre, però, la seva identitat originària.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "6. Doble nacionalitat"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*