“Subllum”

Màrius Sampere en la font de l’Alzina, durant l’entrevista que l’Odei li va fer per la revista Fòrum-Grama

Ahir volia acostar-me al tanatori però com que la cerimònia de comiat es farà demà, vaig preferir pujar al parc forestal de la Bastida i passar la tarda llegint poemes del Màarius. Tot contemplant al dacvant el turó del Pollo em recordava de quan amb l’Odei vam pujar a la font de l’Alzina, on li vam fer una entrevista per la revista del Fòrum-Grama, i com disfrutava amb el contacte amb la natura. Ara em costa fer-me a la idea que el M’arius ha mort. Però m’adono que en pensar-hi, se’m fa més pròxim i ahir, llegint poemes seus, vaig prendre consciència que m’acompanyarà cada dia més.

En Màrius i la seva esposa Mari Carme, amb l’Albert Noguera i l’Odei A.-Etxearte, el dia que visitaren la redacció del Fòrum

És una llàstima que persones que s’acosten a un poema seu, perquè el troben difícil d’entendre o massa sarcàstic “irreverent” (com a ell li agradava de qualificar-los), es facin enrere. La poesia del Màrius és difícil. I pot esultar molesta. A ell li agradava que els ersos –les  paraules i les imatges i les idees– t’esclatessin als dits o la boca. Pot xocar la seva rebel·lia, la baralla amb el món i amb la vida, el perpetu enfrontament amb Déu, de qui, d’altra banda, no pot prescindir.I és que el Màrius es revolta contra el sense sentit –real o aparent? – del món i de l’existència, dominat per la mort omnipresent i inevitable.

El Màrius, el Robert Cama i jo, en un dels dinars que solíem fer (foto Eugeni Madueño)

Qui no s’ha fet la pregunta de perquè hi ha tant sofriment al món, si és que Déu existeix? Recordo que en un sobretaula d’un dinar dels que fèiem sovint ell, el Robert, algun cop l’Eugeni i jo, en sortir el problema del mal s’arborà de tal manera i s’indignà tant, que vam témer que li agafa un catatús. Ell era un home bo, senzill, alegre, enamoat de la vida. Amb quin goig compartia amb nosaltres, quan pujàvem a casa seva, la copeta de whisky!

Entrar en la poesia de Màrius Sampere és endinsar-se en el misteri de la vida. Deixar que les grans preguntes ens interpel·lin, amb versos d’un verb meravellós, és un do impagable. Mai no l’hi agrairem prou.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“Subllum”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*