L’eternitat del temps

Els meus germans Miquel-Àngel, Narcís i Abelard davnat el portal del col·legi dels escolapis de Sarrià, on els cinc vam estudiar, interns, el batxillerat

Dijous passat volia dedicar la glosa a dos aniversaris: el quaranta-dosè de la mort del meu germà Abelard i el setzè de la meva operació del cor.. Pensant en l’Abelard la reflexió que faig és la de quants anys de vida li ha arrabassat la mort. Hi poso al costa la quantitat de coses que per exemple he viscut jo, i en concret el que han donat de si els setze anys de després que em van operar.

El Narcís ha passat dels vuitanta, com el Manuel i jo, i es pot dir que hem complert els nostres dies. Però, i els altres dosgermans? ¡Quantes coses haurien viscut!  Com per exemple sentir la República a prop. L’Abelard, estant ja molt malalt, desitjava veure, almenys, la desaparició del Caudillo. Recordo amb quin goig va comentar-nos a mi i al Lluís Hernández la mort de Franco. El Narcís quan el metge li va dir que esperés a morir, i per convence’l li digué que si li avançaven la mort no veuria la independència, contestà molt convençut: “La veuré des del cel”.

Què veurem, des del més enllà (si és que existeix, com crec jo), no ho sabem. El que sí podem saber és com ens agradaria veure’ns “des del més enllà de tot”, quan es contempla la vida no des de la fugacitat dels dies, sinó des de la profunditat de l’existència.

Ara vint, quaranta, cinquanta anys és molt temps, però d’aquí a mil anys, o deu mil… la diferència serà insignificant!

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "L’eternitat del temps"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*