“Com m’agrada…”

 

Ahir vaig anar a veure en Màrius Sampere amb la meva neboda  Eulàlia, que volia que li firmés el poema que va escriure per al meu germà Narcís, per la làmina corresponent a l’any 1998 d’una sèrie que havia començat en la diada de Sant Jordi de 1989, que durà fins a l’any 2016, quan, ja molt malalt, deixà depublicar-ne cap més.

Feia ben bé un any que no ens vèiem. Abans solíem trobar-nos ell, en Robert i jo per dinar plegats, però els anys no perdonen i, als tres, problemes de salut ens dificultà les trobades. Ara el Màrius és novament a l’hospital. Però content i rialler com sempre, tranquil i conscient de viure la darrere etapa de la vida. Quants cops n’hem parlat, ell i jo, de la vida i de la mort!

Tornant cap a casa vaig pensar que estranya que és la vida. Tal com vaig escriure fa poc, visc amb il·lusió el dia a dia, omplint els fulls de la meva agenda com si  el futur fos meu. Ahir feia un sol molt agradable. A l’habitació amb en Màrius hi eren també la seva dona Maria Carme i l’amic poeta Carles Duarte. Li vaig preguntar al Màrius quin era el poema seu que més li agradava i per resposta recità els primers versos del poema que fa: “Com m’agrada escriure en una llengua / que diuen que es mor.”

El secret d’aquest goig serè que sentim a aquesta etapa darrere ¿no és que intuïm que “com més fonda [és] la mort, més endins de la terra!” anem?

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, l’entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i els lladres,

com més fonda la mort, més endins de la terra!

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“Com m’agrada…”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*