El Montardo

No volia baixar de Bossòst sense haver-me acostat al Montardo, l’excepcional muntanya que tanca (o obre) la vall que baixa fins al bonic poble d’Arties, anomenada Valarties. D’aquesta muntanya me’n vaig enamorar quan era molt jove. Tenia 18 anys i amb un grup de nois de  la Congregació Mariana dels jesuïtes del carrer Casp vam pujar des de Tredós al cercle de Colomers, on vam acampar durant una setmana.

Eren els anys en què et forges el futur, els anys de cerca de què vols ser de gran i, sobretot, com vols ser tu. Els anys de l’elecció de l’ideal de la teva vida. Ja us podeu imaginar com ho viuria llavors, els dies que vaig passar en un lloc tan alt, tan abrupte, en un paisatge ple de cims i d’estanys, sempre sota el cel i embolcallat pel silenci. I ‘es clar, el Montardo –el pic més alt i d’unes formes precioses– se’m convertí en símbol de l’ideal.

Molts cops he intentat pujar a aquest cim però mai no m’ha estat possible. Una vegada quan en una sortida que vaig fer amb l’Albert i la Geli vam arribar al peu de l’imponent tuc, i em va semblar que podríem fer el cim, però el capvespre se’ns tirava al damunt i vaig haver de desistir. Com l’ideal humà, la muntanya es resisteix. Fer el cim vol decisió i esforç.

Anar a Itaca. O pujar al Montardo.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "El Montardo"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*