Les raons del cor

NO RECORDO COM VA SER que en el sopar que vam fer a casa de la Joana i el Jose A. en la celebració ajornada del Nadal i Cap d’Any, sortís el tema de la mort. Suposo que ho provocaria un comentari a la frase que se sol dir, de “per molts anys”. Els qui ja som molt grans la substituiríem “per uns anys ben bons”, perquè quan ets vell, demanar “molts” anys és una temeritat.

PERÒ EL QUE VULL COMENTAR és l’afirmació que una de les comensals va fer, al qual s’hi van sumar gairebé tots els altres, en el sentit que els qui creiem, tenim sort, perquè la “fe en l’altra vida” –van dir– ens fa més fàcil que a ells, acceptar la mort. Ho he sentit dir molts cops, això. I em pregunto: ¿És veritat? Segurament sí, però em demano si la vida mateixa no té prou sentit per trobar-la satisfactòria, malgrat la tristesa de la separació (que també senten els creients).

PERÒAHIR, ASSISTINT A LA SENZILLA MISSA del funeral de la meva cosina, i escoltant les paraules de l’evangeli, vaig pensar que sí, que l’escletxa a l’esperança que la fe obre en els creients, amorteix el dolor de la separació. Però també vaig pensar que no necessàriament s’ha d’apel·lar a la fe cristiana, per viure la mort amb pau. Si els “no creients” en lloc de tancar-se en una seca i poc raonada negació d’un futur possible, s’endinsessin en l’obscuritat del misteri i es diguessin que qui sap si no hi ha alguna cosa més, i ho desitgessin de tot cor, amb aquesta fe cega ¿no viurien la mort d’una manera més humana?

Posats a navegar pel no se sap, per què no obrir una porta –i el desig, sobretot! – a un possible més enllà? Al cap i a la fi és sabut que el cor té raons que el cap ignora.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Les raons del cor"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*