“…i al Cèsar el que és del Cèsar”

El cardenal Antonio Cañizares diu que un bon catòlic no pot ser independentista i quan li pregunten què opina del bisbe de Solsona, Xavier Novell, que defensa la independència de Catalunya, diu que no el pot jutjar però que l’Església ja s’ha pronunciat amb prou claredat, perquè sapiguem a què atenir-nos. Es refereix particularment a les paraules del Papa Francesc, que afirmà que la secessió era admissible quan es tractava de nacions sotmeses com colònies d’altres nacions. Posats a recórrer a testimonis qualificats, podria citar les paraules del Joan Pau II del discurs que va pronunciar a l’ONU defensant el dret dels pobles a l’autodeterminació.

Penso que no val la pena argüir res. L’Església, contràriament al que diu Cañizares –tot i ser llicenciat en Història- a Catalunya ha estat al costat de la població.  Els cops que el govern espanyol ha prohibit el català ha estat gràcies en bona part a l’Església que la llengua s`ha salvat. El clergat de les parròquies, que viu prop del poble, continuà fent el catecisme i les prèdiques en català. I el gran bisbe de Catalunya Torras i Bages  deixà ben clar que Catalunya és una nació, amb el dret de ser el que és i vol ser. Un dret que feia venir del mateix Déu. Una altra cosa és la jerarquia. A Espany a –es constatà clarament en motiu de l’alçament nacional l’any 1936–, es posà al costat del govern, amb l’excepció, a Catalunya, del cardenal Vidal i Barraquer.

Festa de Santa Coloma, desembre de 2017. Parròquia Major de Santa Coloma de Gramenet

A mi, però, el cardenl espanyol i la Conferència Episcopal d’Espanya m’importen molt poc. Em queden molt lluny no solament geogràficament, sinó ideològicament; i, el que és més fort, els sento llunyíssim com a creient. En canvi, sí que em sap greu la posició covarda i feble de l’episcopat català, singularment –per la seva significació i pes social– del bisbe-cardenal Omella. Si no fos per les declaracions d’un grapat de capellans, monges i laics, o pel parell d’homilies del monestir de Montserrat, ens trobaríem amb una Església catalana que davant del que viu Catalunya es limita a dir quatre paraules moralitzants, sense entrar amb valentia en el fons del fet transcendental que viu Catalunya. Una situació que d’una banda es caracteritza per l’aspiració entusiasta de la població per fer un país nou, un país just, un país solidari i obert. Una aspiració que l’Església ens hauria d’ajudar a interpretar com un signe del temps, carregat d’esperança. Alhora hauria de tenir paraules per la molta gent bona i senzilla que no acaba d’entendre la importància del moment present. I, per altra banda, hauria de condemnar  la duríssima repressió amb què el govern espanyol dialoga amb Caalunya.

Em pregunto: la nostra Església –i penso especialment en les parròquies de Santa Coloma– no té res edificant a dir?

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“…i al Cèsar el que és del Cèsar”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*