“La plaça del Diamant”

Feia molts anys de la lectura que vaig fer de la novel·la de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant. Del llibre me’n recordava molt poc; el que em va quedar va ser l’impacte de la magnífica pel·lícula del mateix nom, interpretada esplèndidament per Sílvia Munt; tant, que ara en agafar de nou el llibre la pel·lícula m’era un destorb perquè esperava retrobar les escenes del film, i tardaven a presentar-se’m.  És lògic, pel·lícula es mou amb un altre ritme i tria la història; el que compta és l’argument mentre que la novel·la, meravellosament atenta a l’ambient i a la protagonista, és lenta, minuciosament discursiva i  és a poc a poc que, com la humitat quan impregna una paret, construeix  el món de la Coloma lentament. El paisatge exterior i el de la seva ànima.

Quimet, el marit de la Coloma

La plaça del Diamant és, per damunt de tot, una obra literària. Literatura pura. D’un llenguatge aparentment senzill però molt treballat i acurat, que t’introdueix en el petit món del barri de Gràcia menestral d’abans del barri d’avui, tan turístic i tan concorregut pels barcelonins. La Natàlia (rebatejada amb el nom de Coloma i Colometa) és la figura central. Una dona que se’t fa entranyable i que et desperta la compassió, una dona que sembla que ha nascut per patir. Tancada en un món petit i dotada d’una ànima sensible i feble, ha de fer front a les adversitats de la vida quotidiana que la duen a la desesperació, en sentir-se acorralada per tot. lligada al Quimet, el marit egòlatre i dominant però que la complementa, depèn d’ell i de les seves obsessions, com la cria de coloms que acaben envaint la seva casa –originàriament el seu niu “confortable” –, convertit en un infern.

Armand Obiols –amic de la Rodoreda, que li passa els textos perquè hi doni una primer cop d’ull, li escriu: “Totes aquestes pàgines, patètiques i poètiques, sense un gra de sentimentalisme, m’han emocionat profundament, i les últimes m’han deixat sense alè […] he hagut de parar dues o tres vegades, perquè no podia més”. Diria que és una lectura absolutament recomanable per qui frueixi de la bona literatura que, amb un bon llenguatge, t’acosta a la vida real, en aquest cas a un lloc i un temps concrets: el barri de Gràcia dels anys de la guerra civil, i a un personatge com la Colometa, que et semblaque t’està parlant tota l’estona.

A l’amiga que li diu que al món hi hem vingut per ser feliços coloma li confessa que per a ella ”tot s’havia acabat” i que ja ”només esperava tristesa i maldecaps”.

Un discurs amable

El mes que vaig passar a Londres em va fer caure els prejudicis que m’havien encomanat contra Anglaterra i em vaig enamorar dels país: del paisatge, de la gent, de l’idioma i de l’obertura de la societat

En la glosa que no havia pogut penjar abans constatava que no es fa una presentació amable de la idea de la unitat d’Espanya. De fet, la relació oficial entre Catalunya i Espanya (en especial a nivell governatiu i administratiu) sempre ha estat una  relació difícil i fins i tot vexatòria, humiliant i de menyspreu, un tracte propi d’un estat poderós, amb el territori conquistat i dominat. Però al marge d’aquest comportament, i a nivell del tu a tu de la gent normal, la relació entre catalans i espanyols diria que ha estat bona.  Moltes persones que vénen de vacances declaren que aquí s’han sentit acollides, que els catalans som amables i en contra de la fama que tenim, que som alegres… Això si no hi ha una propaganda en contra, com la que d’uns anys ençà partits com el PP i Ciutadans exerceixen.  Jo recordo que al col·legi (quan Espanya simpatitzava amb els alemanys perquè apareixien com els enemics del comunisme) es respirava una mena d’animadversió contra la pèrfida Anglaterra, i no m’hi vaig conciliar fins que, essent diaca, vaig anar a Londres a passar un mes. La veritat és que vaig tornar enamorat del país.

Nájera, antiga capital del Regne de Navarra, va convertir-se’m en el centre d’operacions quan vaig recórrer diverses vegades el nord d’Espanya, visitant les Santes Colomes espanyoles. En la foto es destaca el monestir de Santa María de los Reyes

Amb els veïns de la península a més d’una història que malgrat tot (que és molt dir) hem compartit força, ens uneixen vincles de tota mena. I és rara la família en la que no hi hagi membres que no vinguin de fora de Catalunya. Jo mateix, que sóc català per via paterna des de fa cinc-cents anys i per via materna de més de mil anys, tinc a Còrdova la família de la meva cunyada, a la que vaig casar allí, i on a més de passar dies de vacances hi he celebrat el funeral del germà d¡ella i hi he casat un seu nebot. Afegeixo que per fer el llibre Les Santes Colomes Catalanes, en el que incloc les espanyoles, les portugues i les franceses, vaig visitar les trenta espanyoles, que es troben en l’àrea d’influència  del camí “francès” de Santiago de Compostel·la, al nord d’Espanya. Per major comoditat, vaig fer de Nájera (la Rioja) el meu centre d’operacions. Allí em vaig fer amic d’un frare del santuari de Santa Maria de los Reyes, historiador de l’orde, a qui li agradava recordar-me que entre els reis navarresos enterrats al monestir destaca Don García Sánchez, “que estava casat amb la princesa catalana Doña Estefania, de Barcelona, hija de Berenguer Ramon I”.

Antígona celebra el funeral del seu germà contravenint la prohibició que sota pena de mort dictà el rei Creont, que el declarà enemic de la Pàtria

Potser per tot això no em va agradar que en una de les darreres manifestacions de Barcelona hi hagués persones que portaven cartells on es llegia: “La nostra força és el vostre odi”. A mi no m’agrada que ens mirin amb odi i vull creure que és un sentiment passatger, atiat pels discursos de gent com l’Albiol, l’Arrimdas, el Carrizosa o la incendiària Soraya Sáenz de Santa Maria. Penso que transcorreguts uns anys, superades les lluites i discussions d’avui, la relació entre els dos estats serà normal i fins i tot amistosa, sobretot si la nostra aventura ajuda Espanya a convertir-se en una reprública.

Deixeu-me acabar amb la resposta d’Antígona al rei Creont que li havia dit que “L’enemic mai, ni quan és mort, no l’estimaré”. Antígona digué: “No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor”.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“La plaça del Diamant”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*