Demà?

Ahir

Vaig estar mirant la manifestació per la tele. Una bona estona, sense adonar-me’n, la vaig seguir per TV1. Em sorprengué que els locutors parlessin en castellà  i super elogiosament del significat de l’acte. Una reafirmació de la unitat d’Espanya, una sortida de l’armari de la majoria silenciosa [que resultà no ser majoritària, i força per sota de la majoria sobiranista], representada als carrers de Barcelona per quasi un milió de persones (deien). I, abans que me n’adonés que estava visionant  la principal cadena espanyola, fins i tot vaig pensar: que bé, mira si som oberts els catalans que fins i tot els cedim la nostra televisió. Quan me’n vaig adonar vaig passar a TV3. Llavors vaig preguntar-me: els mitjans de comunicació espanyols s retransmeten les manifestacions independentistes amb tanta durada i objectivitat com fa la nostra tele amb les “seves”? És la diferència que hi ha entre Catalunya i Espanya. I el tarannà tan diferent de quan els indepes sortim al carrer –ambient familiar, reivindicació tranquil·la, festiva i oberta.

Avui

Segueixo amb la reflexió. A la mani d’ahir va venir molta gent d’Espanya. Un to rabiós (Puidemón a la prisión) i confusionari (Cataluña es España). Aquest segon crit em va estranyar en boca de gent d’aquí. Un crit elemental i convençut. ¿Com és –una altra pregunta que faig– que gent senzilla, gent treballdora que sens dubte se sent catalana, en lloc d’ajudar a fer més gran, més lliure i feliç la Catalunya que els ha acollit, estigui tan crispada contra l’independentisme? És la seqüela dels anys de domini espanyol sobre Catalunya, i la dificultat de la nació catalana d’expressar-se amb normalitat com a país; massa anys sota l’estat espanyol. I aqusts catalans d’adopció, igual que ahir es van posar al damunt la senyera sense saber que és el simbol d’una altra nació, han viscut en territori català sense adonar-se que sota la regió hi ha una antiga nació, subjugada.

Demà

Tot plegat em preocupa. Penso en demà, quan Puigdemont a les 6 de la tarda parlarà. Digui el que digui o sigui el que sigui que el nostre govern decideixi, els dono confiança. No tinc cap dubte de la seva fermesa i m’admira la manera intel·ligent i sopressiva de com ha anat complint els objectius que s’havia fixat. Aquests dies he escoltat persones sàvies (i amigues) que recomanen prudència: que no declarem la independència i guanyem temps per dialogar. ¿Dialogar, si la condició prèvia és que la qüestió de la independència no entri en la negociació? Personalment  m‘inclinaria per tirar pel dret. ¡Primer ser! I quan siguem, quan la trencadissa ja s’hagi produït (i “correm-hi tots”), asseguem-nos a la taula amb els mediadors: un estat enfront de l’altra. Moralment d’igual a igual.

Colofó

Passi el que passi ningú no em privarà de ser utòpic. Ho dic avui, just quan fa cinquanta anys de la mort violenta de Che Guevara. A ell el van poder matar: però la seva fe en la utopia brilla amb més resplendor.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Demà?"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*