Tots alhora


Sóc a Santa Coloma però només aquest cap de setmana; dimarts vaig a passar uns dies amb el meu germà a Pallejà, amb la idea de ser de nou aquí i intentar fer ja vida normal, la setmana següent. Faltaran quinze dies per acabar el mes de juliol. Espero que el temps canviï, i de mica en mica em vagi preparant per entrar amb força a un setembre que serà mogut i d’efectes transcendentals. Començarem amb la Diada que, aquest any, no ha de ser una rememoració rutinària,  convertida per  obra i gràcia de molts ajuntaments en una festeta folklòrica. De les moltes entitats que a Santa Coloma acudeixen a la plaça de la Vila per fer-se la foto oferint un ram de flors a la senyera ¿quantes fan res perquè els catalans puguem votar? Començant pel nostre Ajuntament: ¿obrirà o no les escoles per posar-hi les urnes? He estat gairebé vint dies de vacances disfrutant del descans i del paisatge fantàstic dels Pirineus. Temps també per llegir, per repassar la història i per parlar amb la gent. I per assabentar-me de com es possessionen els partits. He pensat molt en amics meus, companys d’antigues lluites en temps de la dictadura i també de la democràcia. Mai no havíem deixat de sortir al carrer perquè les nostres reivindicacions no eren legals o no tenien pou garanties d’èxit!

Arquests dies aprofito hores tranquil·les per llegir el llibre de Jordi Amat, Com una pàtria. Una biografia apassionant de Josep Benet, estretament lligada a la lluita per la recuperació del sentiment nacional de Catalunya, sota el franquisme al llarg de la difícil transició. M’agradaria que els amics i amigues en qui penso llegissin el llibre, només que fos per mirar el moment present amb una visió que vagi  més enllà del discurs partidista. El PSUC va jugar un paper important en la recuperació de Catalunya i Josep Benet va ser, amb Entesa Catalana, el senador més votat. ¿Què hauria estat de les lluites d’aquell temps si la condició prèvia hagués estat que fossin “efectives i vinculants, i amb garanties”? El Ferran Saro  va comunicar-me amb alegria que la seva gent havia triat, per donar-se a conèixer, el nom de Catalunya en Comú. Jo vaig estar d’acord amb ell que era un nom bonic, si rere la paraula Catalunya es pensava en tota la gent que hi  vivim, i si rere d’en Comú, hi havia un treball al costat de la població i en unió amb els partits sobiranistes.

Jordi Sánchez deia ahir a l’Avui que la paraula partit “ve de part”,  i afegia que “necessàriament una part es contraposa al tot i vol créixer competint amb les altres parts”. ¡Cosa que avui no toca! En l’actual cruïlla històrica el que s’imposa és la transversalitat i la unitat d’acció, a favor dels drets i llibertat de tothom!

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Tots alhora"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*