Que lluny…

 

 

 

Campanar de l’església parroquial, de pur estil romànic, la més ben conservada de la Vall d’Aran

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Veig molts cops, així que em moc una mica, el campanar de la bellíssima església de poble. Em crida l’atenció sobretot de nit, quan el poble dorm, i entre les fosques teulades emergeix la punxeguda torre il·luminada. Penso en lo molt que representaren les parròquies en els pobles petits, ni que algun rector fos malcarat o pesseter o inculte. També en degué haver molts que estimaren els seus feligresos. I si més no, a l’església es predicava l’evangeli i es donà a conèixer Déu, i s’inculcava que fossin bones persones. Ho he estat pensant avui, durant la missa, i contemplava les formes tan boniques i harmòniques del temple, com d’una mare acollidora (tan diferent de les esglésies gòtiques que més que abraçar-te, sembla que t’empenyin cap amunt).

Hi havia poca gent, com ja m’esperava. Avui els pobles han sortit del seu passat recent i la gent s’ha tornat cosmopolita i ha estat engolida per la societat de consum, mentre que l’Església, lligada al passat, ha quedat marginada. N’hem parlat tot prenent cafè el capellà que ha dit la missa, Don Ramoncho, un rector salmantí que supleix per unes setmanes el mossèn de Bossòst,  i jo; un moment donat m’ha etzibat que “los catalanes tenéis fama de ser muy ateos”.

Timpan d’un dels portals de la parròquia, representant Jesús i els símbols dels quatre evangelistes

En aquest món de poca fe i en uns pobles on la religió ha estat l’ànima de la pastoral tradicional, ¿no és normal que la gent no vagi a missa? Dies enrere vaig escriure que un nebot meu quan començava a allunyar-se de la fe, em va dir que les coses de l’Església l’avorrien molt. Quina llàstima que enmig de tanta gent fastiguejada per com va la societat, rica, culta i pròspera, que tanca les portes a la gent desesperada que fuig de la pobresa i de la mort. cansats d’una societat que té el diner pel màxim valor… I que l’Església no sàpiga transmetre a la bona gent les paraules que Jesús canvià amb la samaritana que havia acudit al pou, escandalitzada que un jueu li demanés aigua: “Ah, si tu sabessis com jo et podria ajudar…”, li va dir Jesús.

Just aquests dies que sóc a Bossòst fa 67 anys que acampava a l’aranès Cercle lacustre de Colomers, preguntant-me si fer-me capellà o no. Que poc que em pensava que l’Església s’allunyaria tant, de la gent!

 

Martín Lutero. He llegit aquests dies el quadern número 204 de la col·lecció Cristianisme i Justícia dedicat a Lutero, que ha escrit Jaume Botey amb el títol A 500 anys de la Reforma Protestant. Haig de dir que m’ha agradat moltíssim i que el recomano a totes les persones que vulguin tenir un bon coneixement sobre un fenomen importantíssim, no solament pel que fa al cristianisme, sinó a la cultura universal i, en especial, a la formació de l’Europa moderna. Entendre què va ser la Reforma Protestant ajudarà a comprendre la crisi d’avui en els camps social, cultural, religiós i polític. Cal dir que Jaume Botey ho estudia amb objectivitat, remarcant els aspectes enormement positius del pensament de Luter, sense amagar el defectes personals del monjo rebel, i la deriva final cap a posicions que contradeien els seus ensenyaments. No entenc com ara que fa 500 anys de la Reforma amb prou feines, a Santa Coloma, se n’ha parlat. M’esborrona que ni les parròquies ni les entitats culturals n’hagin dit res. Com escriu Jaume Botey, els problemes d’avui són similars als que aleshores dividiren Europa, si no són els mateixos, que encara no s’han tancat.


Llegeixo als diaris que l’Ajuntament decideix avui o demà la resolució que prendrà de cara l’1 d’0ctubre. ¿Deixarà les escoles perquè es pugui votar? Dies enrere vaig escriure una glosa força dura, en la que advertia a l’alcaldessa que les escoles no són seves, i que no cedir-les perquè els ciutadans puguem votar va contra la democràcia. Li recordava que els ciutadans de Santa Coloma sempre han fet seva la causa de Catalunya. Els ciutadans i ciutadanes –s’entén- implicats en la cosa publica. Recordo com gent treballadora que feia poc que havien arribat em feien propaganda perquè convencés els feligresos que anessin a la il·legal concentració de Sant Boi per reclamar “la llibertat, l’amnistia i letatut (deien) d’autonomia”. Vinguts de fora, van ser els primers en lluitar per Catalunya. Sabien que els canvis del país els incumbien. Des de les llunyanes terres de la Vall d’Aran on passo uns dies, m’uneixo al clam dels meus conciutadans i conciutadanes, tot dient: Núria, no ens tanquis les escoles!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Que lluny…"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*