“Estiu 1993”

L’estiu del 1993 va ser quan Carla Simon, directora del film –tenia 6 anys– va perdre la mare. El pare ja havia mort. Al quedar sola, la van adoptar els seus tiets, que vivien en un mas de la Garrotxa.  La directora –que també ha escrit el guió– en aquesta seva opera prima premiada en la Berlinada 2017 de Berlín, es capbussa en l’experiència d’aleshores, però transcendint-la, per acostar-se  a com viuen els nens la mort i el dol. La Frida –aquest és el nom de la protagonista– ha de superar el buit de la mort de la mare i ha de fer-se un lloc en la seva nova família. Cal remarcar l’immens treball de les dues nenes, la Frida i l’Anna, la cosineta que es converteix en la seva germaneta.  Un actuació sorprenent, admirable, que et permet introduir-te en el món infantil, –sense que elles et vegin.

L’experiència de la Frida és dura. Ho captes a través dels gestos, de les mirades, d’una frase no acabada… i de l’atmosfera que sovint es respira. La Frida reclama l’amor perdut, de vegades amb brusquedat o amb irritació. La mort no deixa de ser per ella una putada. També ho és pels pares i pels avis. La mare adoptiva arriba a preguntar-se on posar la barrera entre el carinyo i les normes necessàries per la convivència. Què  passa per dins de la nena no ho saps ben bé. La Carla Simon més que la seva experiència personal, ja molt llunyana, el que pretén amb el film és indagar com viuen els nens la mort. Sense cap tesi, sense caure en el melodrama. Amb un film d’una fotografia bellíssima, amb molta llum, un paisatge captivador i un entorn rural pacificador.

Els cinc germans, després de la mort de la nostra mare (Jo sóc el tercer)

En sortir del Floridablanca vaig estar donant voltes a com vam viure els cinc germans l’orfandat. La imatge que em va venir no és gens dramàtica. Quan va morir la meva mare jo no tenia encara tres anys. ¿Podia trobar-la a faltar? Quan van morir el pare i l’avi ja tenia sis anyets. Però aquestes morts es barrejaren amb l’esclat de la guerra civil, un daltabaix total: vam perdre la  torre, van marxar les minyones i el xofer, també el porter, ens van prendre el cotxe, la Generaltat ens incautà la casa de Barcelona i, per misericòrdia, ens permeteren quedar-nos, entaforats als darreres del nostre pis. Una vida trastocada! Sols en la inhòspita Barcelona (protegits només per l’ombra de l’àvia). No vam anar cap dia a l’escola. No ens vam fer amb la família. No ens vam relacionar amb ningú. Absoluament ningú! Només ens quedava la llibertat de qui no té res, segurs, però, que els pares des del cel vetllaven per nosaltres.  Fèiem el que volíem.

Una vida senzilla i ingènuament feliç, enmig d’un entorn molt fosc i cruel.

p

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "“Estiu 1993”"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*