Mor Virtudes Senra

sanefa.qxd

vi 1

Demà molt d’hora marxo a Madrid amb l’Emiliana, la Maruja i l’Angélica: avui ha mort la nostra amiga Virtudes, l’esposa d’Andrés Castaño. Ja feia dies que esperàvem que d’un moment a un altre ens deixaria. De fet, no fa gaires setmanes que vam anar-la a veure per acomiadar-nos d’ella, i concretar, tal com era el seu desig, com faríem la celebració del seu comiat. D’això ja ens va parlar quan vam passar uns dies a Madrigal de la Vera.

vi 4

Als qui la coneixíeu, què us puc dir que no sapigueu? Era una dona súper alegre. Oberta. I imprevisible. Ama de casa amb marit i fills, sempre tenia un moment per escapar-se, anar-se’n al poble –casa seva és a un quart d’hora lluny– i aturar-se a parlar amb una amiga, amb un conegut, amb un veí…

Un dia que érem sota el castanyer de davant de la casa i lloàvem el paratge, la tranquil·litat de la vida al camp en contacte amb la natura tot el dia, ella va dir “però no us penseu que la qualitat de la vida sigui només això. Jo encara prefereixo més ser amb la gent”. I va referir-se a la sort que tenim nosaltres, que vivim a Santa Coloma on ens resulta tan fàcil trobar la gent, sense necessitat de buscar-la, simplement sortir al carrer.

vi 2

L’últim dia que vam ser amb ella a Madrid suposo que va fer un esforç gran per viure les hores que vam compartir. La Maruja, que ha estat amb ella fins ara diu que malgrat fer anys que van marxar de Santa Coloma ,la Santa Coloma que van viure –la parròquia del Fondo, les reunions de la comunitat, les activitats del centre Amics de Fondo i de l’Associació de Veïns, les manifestacions i les lluites del barri– ho guarden a dins del cor, com un tresor, que il·lumina els seus dies.

vi 5

Sempre més he recordat que en vigílies d’anar-se’n a la seva terra extremenya la Virtudes em va dir que li havia de donar una cosa, com a record. Em vaig preguntar què voldria. I, alçant-se, va agafar un cartró que tenia penjat de la paret de la meva habitació, on havia pintat el rostre del Jesús de Roualt. Em va fer vergonya. “Això et vols endur”, era una còpia molt discreta, que no tenia cap valor. Mesos després, potser algun any i tot, els vaig anar a veure, em sembla que a Peraleda. I al mostrar-me l’habitació de matrimoni vaig veure que damunt del capçal del llit hi havia aquella pintura. ¿Pel valor pictòric?, evidentment, no! Aquella imatge li parlava del que havien viscut a Santa Coloma i suposo que mirant els ulls de Jesús retrobava el món que havia deixat, al tornar a la seva terra.

Deia que no volia morir. Pensava en l’Andrés, en els seus fills, en la seva petita néta, també en la casa, en la sierra de Gredos, en els amics… en la vida, que assaboria intensament. Sabent, però, que la mort s’acostava ho ha anat ordenant tot. Ens va dir que tenia fe en el més enllà. Però era tan vital, i estimava tan la vida, que li calia molta ajuda de Déu per poder suportar abandonar la d’aquí.

vi 3

Potser un sentiment de no haver fet prou coses? Em va contar l’Emiliana que un dia li va confessar que li dolia haver fet poques coses, diguem “meritòries”. Es trobarà  amb Déu i què li portarà? O més precís: què ens deixa a nosaltres? L’Emiliana li va donar la resposta exacta: “¿Encara ens vols deixar una cosa més gran que l’alegria que infons a tothom que es troba amb tu?” La Virtudes, la dona del somriure constant, de la riallada entusiasta.

Des que m’han comunicat la seva mort penso en ella, i em sembla veure-la ja sense la creu de la malaltia. I abans que m’ho digui ella a mi (com solia fer sempre), ja li etzibo jo a ella: “Virtudes, qué pasó?” I afegeixo avançant-me també a ella: “De pendoneo, no?”

Doncs sí, Virtudes, nosaltres continuem en aquesta vall “vermella” (com la qualifica la canço que demà et dedicarem), i t’imaginarem més riallera que mai, corrent pel cel i voltada d’estels i d’angelets, potser burlant-te de nosaltres al veure que estem tristos. Però no et preocupis; seran només dos dies perquè de seguida sabrem veure’t on ets ara i ni que t’amaguis et sentirem molt a prop.

DSC05801

sanefa.qxd

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

6 Comments on "Mor Virtudes Senra"

  1. Jaume que el vostre viatge a Madrid sigui planer i quan arriveu, amb l’abraçada que li fareu a l’Andrés i a la família de la Virtudes, que sàpiguen que li porteu tot lo bo i l’ànim de tanta gent de Santa Coloma. Una abraçada
    Ferran

    • Gràcies, Ferran. He tramès a l’Andrés i als fills (l’Andresín -fet ja un homenàs- es recorda bé de Santa Coloma), les vostres salutacions. Tant ell com la Virtudes sempre han dut al cor el record dels anys que van ser aquí.

  2. Jaume,
    deixo un enllaç des del que es poden veure i descarregar fotos de la Virtudes i l’Andrés de l’època en que van ser amb nosaltres al Fondo:

    https://picasaweb.google.com/enelfondo/AlbumDAndresIVirtudes

    • Eugeni,
      has tingut una molt bona idea, posant-nos a l’abast l’àlbum dels Castaño-Senra.Són poques fotos, alguna no la tenia i m’ha fet il·lusió poder-la guardar. Moltes gràcies!

  3. ANTONIO MARQUEZ ABRIL | 7 octubre, 2015 at 6:09 pm | Respon

    +Estuvimos algunos años en el grupo de reflexion y fe y compromiso con Andres y Virtudes,de los cuales guardamos buenos recuerdos de amistad y convivencia.La última vez que les telefoneamos ya no pudimos hablar con Virtudes y gracias a estas notas nos enteramos de la noticia.Desde aqui le damos el pesame a Andres y familia.

    • Queridos Antonio y Ana: comparto vuestros sentimientos. Afortunadamente pude estar con Virtudes y familia primero unos días en Madrigal de la Vera, después, ya al final en Madrid y después de su fallecimeento, de nuevo en Madrid, desde donde nos trasladamos a la Vera, para depositar sus cenizas en la sierra. Puedo aseguraros que Virtudes recordaba con emoción sus años en Santa Coloma. Un recuerdo que la acompañó siempre. Vuestras palabras seguro que serán, para Andrés y familia, un buen consuelo. Un saludo muy cordial!

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*