10. No caldrien les paraules… (queden 15 dies)

(Proyecto1_Maquetaci363n 1.qxd)

1

4

3bis

3

5

6

7

8

9

10

11

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

Via Lliure (Meridiana)

Penjo avui al blog unes quantes fotografies. Es circumscriuen al tram 41 en el que els colomencs  vam quedar atrapats. La Meridiana venia  de més enllà i anava més lluny. Nosaltres, com la gentada que ocupava els altres trams de l’avinguda, érem com l’artèria per la que circulava la voluntat col·lectiva, expressada amb el clam “Independència!”. Independència per fer el nou estat europeu, la República catalana on hi serem tots els catalans i catalanes: els d’ahir,els d’abans d’ahir, els nouvinguts d’avui…

Una de les amigues va dir que per moments va sentir com les llàgrimes li pujaven als ulls. Ella, els altres, també jo: una emoció indescriptible, serena, joiosa. Els vaig dir que en mi era veure acomplert un somni que creia que no arribaria a veure mai, que em ve dels ja remotíssims anys de l’acabament de la infausta guerra civil. Jo teniaa nou anys. El rojos ens ho havien pres tot; esperàvem que amb l’arribada dels nacionals ho recuperaríem i, per poc, ens roben la casa, ens van desposseir tramposament de la torre de Sant Feliu i no van matar el pare perquè ja havia mort; però davant nostre van cremar el darrer llibre que va escriure, sobre la República de les nacions ibèriques, dedicat al president Macià. I rere la victòria vingueren els quaranta anys de dictadura i l’opressió del poble català. Afegiu-hi, a aquesta nit fosca, els difícils anys d’aquests altres quaranta anys, de democràcia. Feliçment el poble ja porta uns anys dient prou. I si cal, tornarem a sortir al carrer per seguir insistint. Però a partir d’ahir, i passi el que passi el 27, m’adono que el somni tindrà un final feliç.

D’aquí l’emoció d’ahir. Em mirava la gent. Escoltava les descripcions que la ràdio emetia del desenvolupament de la Via lliure. Si ho hagués vist el meu pare! O els meus germans Miquel-Àngel i Abelard. I la Goretti. Ho veien, segur, però ¿els és possible emocionar-se com nosaltres, que no podem saber com acabarà tot plegat, i ho vivim com una pel·lícula de suspens?

El millor? La serenor, l’alegria, el saber que som la gent diria en estat primigeni, abans que les ideologies i les baralles malmetin aquesta pau i entesa social. I el meu desig: que aquest tarannà en el que es percep la innocència que imagino que tenien l’Adam i l’Eva de la llegenda bíblica al paradís, s’encomani als polítics que hauran de conduir el procés cap a la República catalana. Que guardin els catecismes a la butxaca o que els llencin (no la utopia, que no és en exclusiva de ningú) i que es barregin amb la gent i caminin amb el poble. Aixòsí: sabent com som ls humans de febles, d’egoïstots, d’enamorats de la família, i capaços de fer la traveta al company però, alhora, amb un bon cor com queda patent cada vegada que hi ha un problema greu.

Acabo. Demà a la revista Presència (suplement dominical d’El Punt-Avui, sortiran les millors fotos de la Diada. Moltes són fetes des del cel, esplèndides, impressionants. Les que e ara us ofereixo són com un pomell d’imatges  vistes des de l’asfalt d’un tros de la Meridiana.

(logo junts pel si, B_Maquetaci363n 1.qxd)

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "10. No caldrien les paraules… (queden 15 dies)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*