Setmana 33

(Agost 33_Maquetaci363n 1.qxd)

Set dies a la Vall de Boí

5 pquia boí nitParròquia de Boí

Hi he estat la setmana, a Boí, amb amics colomencs. Boí és un petit poble que dóna nom a tota la vall. Una vall que si ja era famosa per la seva bellesa i especialment per les precioses esglésies romàniques que conté, ara, declarada bé cultural del Patrimoni Mundial fa pocs anys, es pot dir que ha passat a ser coneguda a tot el món. Jo la coneixia de molt abans, d’abans que s’hagués obert la carretera que du a l’estació d’esquí, a uns quilòmetres més amunt de Taüll. Recordo l’any que hi vaig passar la setmana de Nadal, en un piset que llogava una família del carrer Tossalet, actualment transformat en casa de turisme rural. La finestra donava al pati del corral que hi havia enfront de la casa. Cada matí veia sortir les ovelles i tot el dia sentia el lament dels xaiets, separats de les seves mares. Aquell any va nevar molt. Els veïns havien obert un camí entre dues parets de neu de més de dos metres d’alçada. Va fer molt fred. Però per mi van ser uns dies molt càlids i emotius. Sobretot la missa del gall: baixar a la parròquia de Santa Maria sota el cel ple d’estrelles i oir la missa amb la gent senzilla era una vivència tendre i reconfortant. La imatge de l’Església que estimo: Jesús naixent en el poble, una nit fosca, d’hivern.

1 llum

Camins antics

0 erill finestra

0 cardet

0cóllFotos: Erill, des de la finestra; esglésies de Cardet i de Cóll

 He viscut aquests dies no massa atent a l’arquitectura. Veia les esglésies més aviat com formant part del conjunt de cada poble. Sí hem visitat les magnífiques parròquies de Sant Climent de Taüll i la seva bessona d’Erill, i hem baixat a veure l’humil parròquia de Cardet i l’església de Còll, tan ben situada i potser la més presumida de la vall. Però el que més he viscut ha estat el paisatge físic, alhora que intentava acostar-me al paisatge humà, de quan aquests temples van sorgir. Des del menjador del nostre apartament,  vèiem tothora i gairebé a tocar, el poblet d’Erill recolzat en la falda de la muntanya. Al coster alterós els feixans de pastura, un parell de cabanes i el bosc. Ens hi hem acostat a peu, seguint l’antic camí, igual que per anar a Durro, on hem arribat per un sender que passa per llocs d’una gran bellesa, sempre entre les muntanyes, que són l’estoig de la vall.

0 erill cami

2 cami durroFotos: camí a Erill i camí a Durro

La veu de la història

3 plaçaTaüll: la plaça, la parròquia de Santa Maria i un carrer en dia de la Fira del Formatge

I si he viscut el paisatge intensament no ha estat només per la seva extraordinària  bellesa sinó perquè em semblava que em parlava de la història de la vall, d’un passat de més de mil anys. No paro de preguntar-me com viuria la gent d’aquests pobles, tan amunt i tan lluny, què farien els nens, què els predicarien els mossens, com celebrarien les festes i què farien des que surt el sol fins que anaven a dormir. La setmana passada ja vaig dir alguna cosa del que el llibres expliquen sobre els Erill, amos llavors d’aquests contorns, la residència dels quals es troba al poble abandonat d’Erilcastell, al capdamunt d’un cim, entre cims encara més alts. Un dels Erill era amic del bisbe de Roda d’Isàvena. Quan aquest va haver de fugir perquè la seu de Barbastre el perseguia, es refugià a Llesp, un bonic poble de la vall de Boí. Va ser el bisbe (avui venerat com sant Ramon), qui animà el senyor d’Erill a dotar la vall dels temples que contemplem avui. ¿Quina seria la relació del baró amb els veïns que estaven sota la seva jurisdicció?

3 plaça b

Natura i ciutat

4 daldes

4 cardets

0 esqui

0 pantaParc de Caldes de Boí; escapant de la pluja a l’estació d’esquí de Taüll-Boí, i embassament de Cavallers

He tingut la sort de trobar a Taüll Francesc Ribes Juanati, un amic del Robert Cama, que me’l va fer conèixer a Santa Coloma. Aquests dies era a Taüll i diumenge ha presentat el seu llibre  Confessions d’un excapellà de Taüll, que du de subtítol Parla el mossèn de Puigcerdà, Llimiana i Ripollet. Hi explica els anys de ministeri sacerdotal i de com el contacte amb la vida, a mesura que l’obria al món real, l’anà apartant de la institució eclesial, fins a fer-li perdre la fe. Tot el que escriu m’ha interessat molt. Un dia m’agradarà comentar-ho. Però ara m’aturo en el primer capítol, Al principi era l’aire de Taüll. La infància, on evoca la vida paradisíaca dels nens i nenes en la vall, malgrat que als cinc anys ja havia d’anar al camp amb les ovelles. “Als prats i a les muntanyes de Taüll i al Parc natural d’Aigüestortes –escriu– vaig descobrir ocells, cucs, esquirols, salamandres, formigues, papallones, abelles, truites, serps, colobres, isards, cabirols, brots d’herba, mínimes flors silvestres, pins, avets, bedolls, aigua per tot arreu”. El paratge el marcà profundament, els infants s’hi sentien lliures. Amb els anys, però, el món “artificiós” en què li semblava moure’s dedicat a la pastoral, i la vida a muntanya, amb horitzons culturals tancats, li va obrir el desig d’anar a Barcelona i de canviar de vida. A mi em passa el contrari: sóc home de ciutat però trobo a faltar el contacte amb la natura. El silenci que s’hi respira, que et permet unir-te a l’ànima del món,  i sentir que formes part de l’univers i del seu temps, que flueix incessantment cal al futur absolut, em crida.

La bellesa ens fa feliços

4 natura

4 flor a

5 animalParc Nacional d’Aigües Tortes, flors i un capitell del portal de la parròquia de Cóll

Francesc Ribes Juanati escriu que en haver passat de la setantena d’anys i haver estat greument malalt sent la necessitat de mirar enrere i preguntar-se pel sentit de la seva vida. La vida passa de pressa i t’acosta a la mort. Ara mateix la mort del Lluís m’ho recorda amb insistència. He escoltat els elogis que li han dedicat.  La major paart remarquen que era un home bo. ¿ Va ser la bondat, el treballar a favor de la gent el que dóna sentit a la vida de Lluis Hernández, per damunt de tot? L’excapellà de Taüll que sembla tenir una concepció pessimista de la existència humana, remarca la necessitat que tenim d’autoenganyar-nos per tal de poder viure passablement bé, atents al moments bons que ens fan feliços, sense indagar més enllà perquè –afirma– no obtindrem cap resposta. El carpe diem clàssic, el vivir, que son dos días (vegeu la foto de sota). A mi la bellesa de la que el món ja n’éstà tan ple, i la bondat, fan que m’inclini a pensar que la vida d’ara té un pes eternal, si mires de fer-la bella i bona, perquè la Bellesa i la Bondat ens transcendeixen. Semblant als rius que acaben en el mar, la vida ha de superar els límits terrenals. No crec que sigui absurda sinó un do preciós, que hem de mirar d’assaborir intensament mentre vivim i ¿per què no?, mentre l’assaborim tenir l’audàcia d’esperar que duri “sempre”. Hi ha qui em dirà que aquest pensament no té cap fonament sòlid. Els preguntaré si la fe en el no-res és més racional. Posats a acceptar el dubte, em quedo amb el misteri. I és en el silenci que em sembla sentir les raons del cor.

0 epitafiEpitafi d’una tomba del cementiri del poble de  Cóll

Rere país: independència

6 bens, bandreaMonument a l’entrada del poble de Boí

Pregunto al Carles, l’amo de la casa de turisme rural on hem estat, si votaran per la independència. Em diu que sí, que a la vall tothom votarà per la llista del Sí-Sí. Som en el que s’anomena el rere país, on la història ha modulat el poble català, de la mateixa manera que els anys, el pas del temps, ha anat configurant el paisatge. Només on la gent hi ha arribat de fa relativament poc temps abunden els No a la independència. Entenc que els costi acceptar-la perquè en el seu interior ho viuen com una escissió entre l’adhesió a Catalunya i l’adhesió a Espanya, que han viscut pacíficament i amb goig fins avui. Se’ls obre un problema personal que el fa patir, tot i que podrien resoldre personalment, doncs sempre podran optar per la doble nacionalitat. Però pensant en el país que els ha acollit, el respecte a la voluntat majoritàriament dels catalans de sempre que volen ser independents ¿no els inclinarà a favor del Sí? Ja han fet tant per Catalunya que estic segur que contribuir-hi els ompliria de goig.

OMNIA RE_Maquetación 1

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

3 Comments on "Setmana 33"

  1. M.Josefa Miralles Figueras | 20 agost, 2015 at 12:27 am | Respon

    Es una bona vivencia, i les fotos precioses.Un llenguatje ric i armoniós. Tot plegat dona gust de lleigir-te,estimat Jaume. Mercès. Fina M.

  2. M.Josefa Miralles Figueras | 20 agost, 2015 at 12:31 am | Respon

    M’agrada. Una amiga.

    • Realment, Fina, la muntanya és molt maca. Però com a experiència m’imagino que la teva al desert, i tants anys, encara ha de ser molt més impactant. Aviat publcaré el blog (i al web del Fòrum), l’escrit wue em vas enviar. Abans, però, haig d’aconsegiuir obrir l’arxiu que m’has enviat. ins aviat!

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*