(juliol A_Maquetaci363n 1.qxd)

Mor Lluís Hernández

1 al montsenyExcursió al Montseny. D’esquerra a dreta, Antoni Antonijoan, Carmina Barbero, Salvador Cabré, senyora Pilar Alcàcer, mare del Lluís, Josep Sánchez, Lluís Hernández i JP Sayrach

Dilluns tenia previst anar al Pirineu amb l’Eugeni, per passar-hi uns dies. Però diumenge vaig veure que el Lluís estava molt malament. Els metges ens van dir que s’acabava. Ja no vaig anar-me’n. Dilluns em vaig acomiadar d’ell però el dimarts encara vaig intentar conversar-hi. S’esforçà explicant-me no sé què, no aconseguí fer-se entendre. Moria aquell mateix dia, a les10,20 de la nit. La seva mort m’alleujà perquè deixava de pati; al seu fill encara li havia demanat que el tragués de l’hospital però, per anar a on i fer què? Home d’acció, el seu esperit rebel lluità fins l’últim alè. Després, la pau. També el buit que ens deixa. La malaltia ja l’havia allunyat però sabíem que era aquí. Ara és en el record i l’enyorança, que el “trobem”. I queda la seva figura que la mort i el temps faran que ocupi el lloc que li correspon, el d’un dels referents més importants de la moderna Santa Coloma i, per damunt de tot, el record de l’amic, de l‘home bo. L’alcalde que donà l’impuls decisiu per la transformació de la Santa Coloma suburbial en la ciutat bona i agradable per viure-hi que és avui.

Darrera homilia

2 isalba, 2013-10-31Lluís Hernández l’octubre de 2013, a l’Isalba. A la seva dreta Ferran Saro i a l’esquera, Alfons Barreras

El Lluís va deixar un escrit perquè es llegís post mortem, cosa que va fer la Marga Dordella. El diari El Punt-Avui l’ha publicat amb el títol Darrera homilia del capellà Lluís Hernández. En copio uns fragments:

“[…]El nostre adéu no és un adéu per sempre. Algun dia, si Déu vol, ens tornarem a trobar i el vostre dol d’ara es transformarà en dansa joiosa pel feliç retrobament que haurà d’esdevenir-se. A més, prefereixo el vostre amor i el vostre record més que no pas les vostres llàgrimes. És l’últim favor que us demano. […] La mort, a més de ser un problema sense solució, és també un misteri. I davant el misteri sols hi cap l’acceptació o el rebuig. Rebutjant-la, no l’evitareu pas. Per tant, des de la meva experiència personal, us invito a acceptar-la amb naturalitat i confiança, perquè la mort és una etapa indefugible de la vida. […] El Senyor m’ha cridat, perquè ha arribat l’hora de la meva partença. Però no vull que penseu que me’n vaig al món de les tenebres i de l’oblit. Ben al contrari, me n’he anat al Regne de la llum, de l’alegria i de la pau. Allà no hi ha mai nit, ni sofriment ni malalties ni llàgrimes. […] Us estimo a tots; us recordaré sempre. Espero que també vosaltres us recordeu de mi, perquè allò que no es recorda, no és mai ni viu ni vivent. Pregueu per mi. Amén.”

“Entendre les religions”

20101110181413_Sole2.pdf...7ebsin8ic4nbdrdh7usll40

Arran de la mort del Lluís ha aparegut en més d’una conversa el tema de com celebrar els moments principals de la vida, fins avui acaparats per la religió tot i trobar-nos en una societat laica o secular. En Ferran i jo quan parlàvem amb els germans de Lluís Hernández i amb en Salvador Bacardit sobre el funeral posàvem de relleu el doble caràcter que creiem que havia de tenir la cerimònia. El Lluís er capellà però també un lluitador en les files comunistes, i argumentàvem que molts dels qui assistirien al funeral serien agnòstics o ateus. Em va venir a la memòria el funeral d’Alfons C. Comín: un creient de pedra picada i militant marxista. A primera fila de la parròquia els capitostos del PSUC (López Raimundo, l’Antoni Gutiérrez…) A l’altar, només els capellans. ¿No s’hauria hagut de fer una cerimònia d‘acord en el que era el Comín? El mateix pensàvem pel cas del Lluís. Comentant-ho amb un dels llibreters de la Claret, em va recomanar el llibre de Joan Estruch, Entendre les religions. He fullejat els capítols 4, “El procés de secularització” i el 5, “El puralisme”. Copio una de les conclusions del 4: “Una societat secular, com la nostra, és una societat en la qual els cristians constitueixen una minoria”. Si això és així, per què l’Església no es retira elegantment i, cas de voler continuar responsabilitzant-se dels enterraments no els va donant un format secular, i plural? El que ella no fa ho farà la societat, com ja passa amb els batejos i els casoris. I igual que l’ajuntament de Barcelona ha retirat el bust del rei i suprimeix la missa de la Mercè, la societat farà fora l’Església de les celebracions més que religioses són cíviques.

“Pastoral de les grans ciutats”

5 avortament

I ja que estic en el tema religiós-eclesial, faig una referència a un tema veí, a partir del llibre promogut pel cardenal Lluís Martínez Sistach, bisbe de Barcelona, on es recullen les ponències del I Congrés Internacional celebrat a Barcelona i a Roma a finals del 2014, sobre la pastoral en les grans ciutats. Només he tingut temps de donar una ullada a les dues primeres ponències. La primera és del socióleg Manuel Castells. Ja el subtítol em resulta suggerent: “el paper de la religió en els problemes socials urbans”. Resumeixo el que escriu en el punt 12, on enumera els factors que pensa que incideixen en el declivi de la influència de l’Església catòlica al món. Hi diu 1) que l’Església és vista com a pròxima de l’elit dominant, 2) que no es mobilitza prou en defensa dels pobres, 3) que se la veu allunyada dels problemes de la gent, 4) que no accepta els drets de les dones (i fa especial referència a l’avortament, al divorci i al sacerdoci de les dones), 5) que la doctrina es basa en criteris rígids i antiquats, 6) que no persegueix amb prou determinació la pederàstia. A aquests aspectes negatius avança unes propostes per superar aquesta situació, de les que en cito només la primera, que coincideix amb una obsessió del papa Francesc: que l’Església surti al carrer per confondre’s amb els sectors populars.

Amb el Santi Barreras

6 santi bSanti Barreras (a l’extrem dret) amb Feli Honrubia i la seva filla Eva, al campament del Pla de Boet, amb nois i noies del Fondo. Pujada a la Pica d’Estats

La vigília de Sant Jaume vaig ser a Premià en la festa del 60 aniversari del Santi Barreras, el “nen” de la parròquia dels primers anys d’haver-se fundat. D’això al setembre farà cinquanta anys.La festa d’ell i de l’Angelina, que també és als 60, va ser molt agradable. Els assistents passàvem del centenar i la barreja (o tranversalitat, com es diu avui) era total. Hi vaig trobar l’excalcalde de Sant Feliu,Baltasar, el conseller santfeliuenc Jaume Bosch, companys seus de Comissions Obrera, companys de la feina, la extensa família Barreras. I no cal dir, antics “joves del Fondo” de les edats més juvenils d’aleshores com el Martín, el Pepe Rueda, el Boli petit i la Lis i, naturalment, l’Alfons, la Paqui, l’Eugeni, la Isabel. Un ambient distès i alegre propici per la conversa i els retrobaments. Sota un cel obscur i davant del mar i, una estona, sota un xàfec d’aigua, una pluja molt breu però forta. Són trobades boniques en què em sembla tocar l’ànima bona de la gent. Després de tants anys hi ha hagut una gran dispersió. Però quan ens ajuntem de seguida ens sabem d’on venim.

El Lluçanès: nova comarca?

7 monestir

7 els munts

Monestir de Lluçà (a dalt) i panoràmica des dels Munts. A sota, paisatge. Sant Agustí de Lluçanès

Acaba la setmana amb la votació dels 13 pobles del Lluçanès per decidir si es constitueixen en comarca o continuen formant part d’Osona, com una subcomarca. Isac Peraire, alcalde de Prats de Lluçanès (2.630 habitants), població que esdevindria capital comarcal, recolza el canvi amb arguments geogràfics, històrics, socials, culturals i, sobretot, perquè creu que seria molt ositiu mancomunar els serveis que els ajuntaments presten als seus pñobles. “Necessitem afrontar reptes conjunts”, va dir en una entrevista a El Punt Avui. El Lluçanès és un territori relativament petit, amb un paisatge d’una gran bellesa i pobles que no han petit les destrosses ocasionades per la bombolla immobiliària. Jo hi he estat bastants cops i, amb els amics, he passat uns dies a Sant Agustí de Lluçanès (94 habitants). El primer cop m’hi vaig acostar per visitar el monestir de Lluçà, l’església i el seu claustre, un conjunt arquitectònic d’una gran bellesa. També hi havia estat amb el CEP, en un sortida que ens va dur a Els Munts, des d’on es contempla a baix la comarca, amb l’harmònica alternança de conreus, urbanitzacions, boscos i muntanya. El resultat de la votació ho deixa força penjat: vuit pobles a favor i cinc en contra. Què faran? Una nova votació? O tiraran endavant.. Encara que llavors els beneficis destjats seran menys.

7 ultim

OMNIA RE_Maquetación 1

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on ""

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*