Contratemps

finestra casa primavera 3Porto ja no sé quants dies sense escriure res al meu blog. És la conseqüència d’una avaria de l’ordinador que feia servir, on tenia els programes que necessito, i els elements propis de les diverses seccions del Capvespre. Esperava que el taller d’informàtica me l’arreglarien en poques hores. Fins i tot em van avisar que l’anés  a recollir, perquè creien que ja funcionava. Però, en introduir-hi l’antivirus, cosa que es fa amb poca estona, van trobar que no se’n sortien i al cap d’una hora de provatures em van dir que l’havia de deixar al taller, per uns quants dies. A veure demà, dilluns, si ja el tenen a punt.  A l’espera de la seva guarició, us ho explico. I si no, penjaré escrits solts, com faig ara.

sanefa.qxd

La vida, vista en pespectiva

de nit
Barri de Cant Fatjó, trobada familiar uns mesos enrere

Dimecres de la setmana passada  vaig anar a Corbera d’Ebre, amb el meu cosí germà i el marit d’una cosina germana meva, que ja fa uns anys que va morir. En ser a Falset ens vam aturar a esmorzar. El Rafael se l’estima molt, el poble. La seva dona n’estava enamorada, allí passava les vacances, en el petit paradís que és Can Just, o l’Hort de la Font vella, que venia a ser la seva casa pairal. Els meus germans i jo hi havíem passat hores molt boniques.  Hi anàvem per la festa major, allí vaig ballar potser els dos primers balls seriosos de la meva vida que van ser, al mateix temps, els darrers. Al cap de poc temps entrava al seminari i sempre més he recordat la lletra de les dues cançons, que començaven dient, una, “Llévame lejos, a un país de leyenda…“, i l’altra “Cuando vuelvo a tu lado…”, unes frases que la vocació va desbaratar.

La de dimecres va ser una excursió per una geografia que estimo molt, sadollada pel recorregut de la memòria. L’Eli –per mi també cosina, encara que era cosina de la meva cosina i no nostra– ens acompanyà per la Cooperativa de Corbera d’Ebre, de la que n’és la directora. Les bótes d’acer, els cups, les botelles de vi… l’evocació dels dies de verema, els més emocionants dels estius a Can Fatjó dels Xiprers. Quin món tan bonic! I alhora ¡tan llunyà!  I quins anys tan idealistes i romàntics, els de l’adolescència i primera joventut…

Tot dinant, l’Eli va deixar anar una pregunta: “I què penseu de la vida? Valoreu que ha estat positiva?” Les coses han canviat molt. Can Fatjó dels Xiprers s’ha quedat sense terres, a Cerdanyola la pagesia ha desaparegut,  les terres han estat ocupades pel Parc Tecnològic del Vallès. I a l’Hort de la Font vella ja ningú cull les avellanes, donya Maria i donya Carme ja no hi són, ni els pares de la Montserrat, ni la mateixa  Montserrat, ni el seu germà. Què dir, llavors? ¿S’han complert els somnis que teníem? 

He estat pensant més d’un cop amb la pregunta de l’Eli, sobre si la vida té sentit…

sanefa.qxd

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Contratemps"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*