SETMANA 21

MAIG: 18 dilluns – 24 diumenge

Eleccions. Les dues monges

6 monges

Sabent ja el resultat de les eleccions, la història de les dues monges resulta irrellevant. Però més enllà de l’anècdota interessa la qüestió de fons, que és el paper del l’Església en la política. ¿Pot un capellà, o una monja fer política? Jo més aviat preguntaria ¿pot un capellà o una monja no fer política? La política, entesa com la intervenció en les coses de la ciutat (de la polis) ateny a tothom. Ningú pot despreocupar-se del bon funcionament de la ciutat, i l’Església –més considerant el pes moral que té– ha de preocupar-se del bon govern, com ha fet sempre, encara que desgraciadament ho ha fet des de posicions de poder i intentant imposar la seva doctrina. L’Església com a tal no ha d’alinear-se amb cap partit, ni fundar-ne un d’afí (com la democràcia cristiana). Però, seguint l’evangeli, sí que ha d’optar per la persona humana, preferentment pels més pobres, i per la defensa dels valors cristians o humans, com fa el papa Francesc, i com va fer el bisbe Romero i fa Casaldàliga, des de la seva missió, que és la del pastor que vetlla pel bé de les seves ovelles. El mateix s’ha de dir dels capellans i de les monges. Però a títol individual, igual com un religiós pot optar per la ciència o per l’art, poden ficar-se en política partidista, no com eclesiatics sinó a títol personal. I han de ser curosos fins i tot en el vestir per evitar aparèixer als ulls de la gent que actuen com a religiosos.  Siés veritaat que l’hàbit no fa al monjo, nohoés menys que el representa i significa.

El bisbe Romero puja als altars

2 romero

Hi ha qui diu que el bisbe Romero n’ha fet, de polítics. Cal dir que ha fet política en el sentit ampli de la paraula. Optà simplement pels pobres, a imitació de Jesús, que també acusaren de fer política quan el que feia era defensar la persona humana enfront dels abusos de la sinagoga i de l’autoritat política. Als capellans de Santa Coloma també se’ls acusà de comunistes perquè es posaren al costat del poble, enfront de la dictadura, però ho feien per pur imperatiu humà. Arribada la democràcia Lluís Hernández sí que va donar el pas a la política estricta, es va fer del PSUC i fou elegit alcalde. Pensava que des de l’Ajuntament podria fer més feina a favor del poble. I jo el vaig acompanyar, si bé com a independent i a títol personal, i tenint molt clar que no em presentava com a capellà, per això vaig renunciar al càrrec parroquial. Si en la meva opció m’inspirà el compromís cristià això era una qüestió purament personal, que atenyia només a la meva consciència.

Legalització dels matrimonis homosexuals

1 homos

A Irlanda s’ha aprovat per referèndum el matrimoni homosexual. És el primer cas en què aquesta qüestió un govern la sotmet a una consulta. Els comentaristes n’han remarcat dos aspectes: un, que fa només una vintena d’anys l’homosexualitat era castigada i, l’altre, que l’aprovació te lloc en un país en el que l’Església ha tingut un pes molt gran, que avui ha minvat a parer de molts pels escàndols de pederàstia de la clerecia. Jo afegiria que ha estat també l’efecte de la progressiva laïcització de la societat, que ha acabat fent que les lleis i les normes no les dicti l’Església, ni cap altre poder, sinó que sorgeixin del consens dels ciutadans. Un principi que posa en evidència la distinció que existeix entre la llei i la moral. La llei neix de la voluntat del poble. En una democràcia és la societat qui estableix les normes per les quals s’ha de regir, sense cap altre directori que la Declaració dels Drets Humans i dels Pobles (i derivats).

Grup de Lectura del Fondo

4 lectura

Començo la setmana amb la reunió del Grup de Lectura del Fondo, en el que m’he apuntat. El llibre triat ha estat el de Manuel Vázquez Montalbán, Los mares del sur. El vaig llegir amb un cert interès: la trama enganxa, el llenguatge és viu, la descripció és efectista. Però confesso que no m’acabà d’agradar. Dels comentaris dels components del grup em cridà l’atenció l’opinió predominant de les persones que van trobar que el llenguatge els resultà desagradable. Hi hagué fervorosos defensors del llibre, que justificaren tant el llenguatge com la figura dels personatges, sostenint que la novel·la retrata un submón real. Hi vaig reflexionar. És cert que Montalbán retrata els barris baixos barcelonins i que el realisme no és una nota negativa, sinó al contrari. Però potser el que fa que la novel·la resulti antipàtica és el personatge del detectiu. Carvalho és un home desenganyat, egoïstot, sense cap més ideal que la bona vida (el sexe, el menjar bé). Però l’aproximació a la realitat diria que no va mes enllà  d’una crònica ben escrita, sense profunditat humana en l’aproximació als personatges, cosa que els faria més pròxims i la novel·la resultaria més interessant.

Amics del Fondo

5 joves fondo

Formar part del Grup de Lectura és un pas en l’acostament que faig al barri del Fondo. Ja he anotat en algun altre lloc que la torna per l’acceptació que posessin el meu nom a la sala d’actes de la Biblioteca va ser la creació de l’espai que porta també el meu nom; una excusa per tenir un lloc des del qual l’associació que estem fundant, Amics del Fondo, pugui treballar de cara al barri. Ara preparem un berenar-trobada per convocar els veïns i presentar-los l’associació. És la represa dels intents que ja vam fer el 2007, quan vam commemorar els 40 anys de la inauguració de la nau parroquial. Ara –al setembre– en farà 50 de la creació de la parròquia. Amics del Fondo volem recuperar la memòria de l’etapa que vam viure i, en bona mesura, l’esperit que ens animava. Serà una manera de lligar el passat amb el present, mentre mirem el futur.

Eleccions: guanyen Ada Colau, i Núria Parlon

6 colau

Tanco aquest resum de la setmana amb el resultat de les eleccions municipals. Em fixo en primer lloc en la victòria d’Ada Colau perquè políticament és el més significatiu, tant perquè es produeix en la capital de Catalunya com per les repercussions que tindrà. Avui no m’hi estenc: és tan complicat el resultat –amb tantes sigles, amb tants grups nous, amb l’estranya barreja dels grups que s’han unit– que fa difícil pensar què passarà. D’entrada m’agraden dues coses: que creix la representació de la gent dins dels governs, i que cobra més veu el clam dels que més pateixen les conseqüències de al crisi econòmica. Em sap greu, però, que la Colau no es pronunciï per la independència i em fa por que el compromís amb forces no independentistes faci difícil que Barcelona lideri el procés. Però estic content pel creixement del sobiranisme; i estic segur que apuntant al decisiu escrutini del 27-S, prendrà força i acabarà triomfant en tot el país. Sobre Santa Coloma, que el PSC hagi guanyat no em sap greu; em preocupa que sigui amb majoria absoluta. Seria millor que la Núria necessités el suport d’altres forces per governar. Ho comentaré més endavant. Però vagi per davant la convicció que tinc que l’important, a partir d’ara, no serà tant el programa com la forma de governar. Cal que s’acabi la prepotència i que la ciutadania conquisti el protagonisme que li correspon, d’acord amb una veritable democràcia.

ginesta

I, per continuar treballant amb pau d’esperit i il·lusió us recomano caminar pels verals de Sant Jeroni de la Murtra. La ginesta opmle d’or ide  bones olors el paisatge.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "SETMANA 21"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*