BREU ESTADA A MONT ATOS (Grècia) (*)

Mont Atos, diumenge, 22 (glossa núm. 113)

Mapa de Grècia. En el primer dels tres braços que surten de macedònia (cercle vermell), i que es fiquen mar endins, hi ha l’estat monacal autònom dels monjos atonites

Ahir vaig viure un dia en estat de suspensió, flotant en un seguit de no-llocs i en el no-temps, lligat als aeroports i als horaris dels vols, o encacapçulat en les cabines dels avions: de Santa Coloma a plaça Catalunya en metro, de Barcelona a l’aeroport amb autobús. Dues hores d’espera a la sala d’embarcament i dues més dins l’avió, fins a Munic. A Munic més temps d’espera i ja dins de l’altre avió, el temps que tarda el viatge fins a Tessalònica. Llocs que no són lloc, i temps que no és més que temps mort.

I avui, continuació del camí, encara que més distret i més real: agafar el bus cap a la frontera de l’Estat autònom dels monjos atonites, passant per la darrera ciutat “grega”, Ouranòpolis, on ens donen el visat per entrar a Mont Atos. Com que el meu germà Narcís ha estat convidat per l’arximandrita del monestir de Xenophontos, no ens posen cap impediment. Fa quatre anys ja va venir i es va fer amic del monjo que és al front del cenobi. Fundador de l’Associació Catalana d’Amics de Sant Jordi, la devoció al màrtir Giorgios li obrí el cor del venerable abat.

Mont Atos és un estat monacal (una península autònoma sota el govern grec), que ocupa una de les tres prolongacions de terra que es fiquen mar endins, com tres grans dits, des de la comarca de Macedònia, al nord de Grècia. Un territori allargassat i muntanyós, cobert d’una vegetació exuberant, verdíssima, on diferents verds dialoguen amb la llum d’un sol esclatant, sobre el mirall del mar.  De tant en tant, taquess roses de la floració dels arbres de l’amor. Vista la península en plena primavera la muntanya ofereix una riquesa de flors que fa el paisatge encara més captivador, tous de ginesta amb la seva olor tan agradable, un munt de margarides i margaridoies, la flor de l’estepa, lliris violetes, camamilles, flor de mel… i ja tocant a mar, entre les pdres i la sorra, esplèdides flors grogues, semblants a papallones. El ferri és pràcticament l’únic mitjà de desplaçament. En passa un al matí cap avall, que per la tarda pujarà cap amunt, direcció d’Ouranòpolis.

1-120

Diuen que Jesús assignà Mont Atos a la seva mare quan aquesta mostrà el desig d’acompanyar els apòstols en l’evangelització del món. Avui és el paradís de la Mare de Déu.

Xenophontos, dilluns, 23 (núm. 114)

Vista del monestir de Xenophontos

Tot baixant mar avall el vaixell ressegueix la costa i es va aturant en els petits molls dels monestirs pels que passa. Els únics habitants de Mont Atos són els monjos i els seus treballadors. Vint monestirs, fundats gairebé a inicis del segon mil·lenni, molts cops devastats, molts cops reconstruïts i, avui, declarats Patrimoni Cultural de la Humanitat. Vistos del mar estant resulten impressionants. A més dels grans monestirs hi ha cases per a comunitats més petites, cel·les, ermites i coves (les més cèlebres les obertes en la paret dels penya-segats del Mont Atos, a les que només s’hi puja mitjançant cordes).

Ser monjo és abandonar el món per cercar Déu. A Mont Atos la fuga mundi és gairebé absoluta. Una soledat salvaguardada per una frontera política que evita que el món exterior profani la pau i el silenci, tan necessaris per la contemplació i per la pregària. A part dels treballadors habituals lligats a les feines dels grans monestirs, l’entrada de persones alienes és molt controlada. Un màximum de 120 persones al dia, més els grups “devots” que vénen per qüestions de formació religiosa.

Mentre escric aquestes ratlles, ja instal·lat a la habitació que ens han assignat, des de la  finestra veig al peu de l’alta paret un dels horts monacals, en el que un monjo planta un gran nombre de pals pels que s’enfilaran les tomaqueres, que hi plantarà tot seguit. Uns minuts abans m’he creuat amb un altre monjo que entrava al convent, muntat dalt d’un tractor. Els benedictins van encunyar la divisa que conté l’ideari adoptat per molts ordes monàstics: Ora el labora (resa i treballa). Baixo al moll i assegut sobre una roca contemplo la posta del sol, i el respir del mar. Tinc la sensació de formar part de la immensitat del paisatge. Un cel netíssim, el mar absolutament quiet, la terra com expectant, davant la lenta retirada del sol.

¿Fugir del món per trobar Déu, o cercar-lo en tot el que s’hi mou i s’hi cria?

Els monjos, dimarts, 24 (núm. 115)

Un monjo dalt del tractor, en tornar al monestir després de treballar al camp

Vistos des del vaixell els monestirs em recorden les postals que he vist del Tibet, amb monestirs semblants a grans alcàssers, amb les finestres obertes a galeries de fusta, que n’augmenten la sensació de ser davant de fortaleses. Aquests monestirs s’han hagut d’enfilar per allunyar-se del perill que els arribava sempre pel mar. El Mont Atos –com tot l’Orient Mitjà- s’ha vist implicat en inacabables guerres territorials, al trobar-se al mig de nacions i imperis ambiciosos, disputes que ja van originar-se amb la divisió de l’Imperi Romà, amb les dues capitals, una a Roma, l’altra a Constantinoble.

Ara ja fa temps que la guerra no posa en perill el Mont Atos. A Xenophontos tot parla de pau. Per fora, l’edifici impressiona però per dins els espais creen placetes molt agradables, amb petits jardins, amb arbres i la distribució de les diferents dependències creen un ambient familiar. Veig que el cel és ple de falciots, d’orenetes i d’avions cua-blanques. No he comentat que a Mont Atos, fora dels monestirs i de les seves dependències, no hi ha res més. Cap botiga, cap bar, cap quiosc (m’assabento de les derrotes del Barça per un missatge que rebo de l’Alfons Barrera).

Som al món dels monjos, que ens acullen gratuïtament. El monjo hostatger quan arribes t’ofereix un vas d’aigua, un dolç i una copeta d’aiguardent. Després t’acompanya al la teva habitació, normalment només per una nit. Dinar i sopar ho faràs amb els monjos. I, si ho desitges, podràs assistir als actes religiosos. Jo hi vaig, tot i que no entenc res, el recitat és en llengua grega i els gestos litúrgics em són desconeguts. Sempre havia donat com un fet que els ortodoxos s’havien separat de l’Església catòlica, “la verdadera”. Però aprofitant el viatge m’he portat el llibre de Jean Meyer, La Gran Controversia, per conèixer millor la història real del trencament.

Monestir d’Agios Paulou, dimecres, 25 (116)

La muntanya sagrada de mont Atos, a tocar del monestir de Agios Paulou (Sant Pau). En la foto, el monestir de Dionysiou

Dissabte, quan vaig escriure que me n’anava a Mont Atos (Tessalònica),  vaig anotar que em produïa una emoció especial visitar una ciutat de la que vaig sentir parlar per primer cop al llegir les cartes que sant Pau va escriure a la comunitat de creients que hi va fundar, després d’una estada feta l’any 50 de la nostra era, és a dir, només uns deu o quinze anys de la mort de Jesús. El matí d’avui, allotjat al monestir d’Àgios Paulou (Sant Pau), m’he entretingut amb la lectura de la segona carta.

El monestir és imponent. Assentat als peus de la muntanya santa que presideix la península d’Agios Oron, s’aboca sobre l’esplèndida vall que forma com un amfiteatre verd –amb preciosos i altíssims xiprers, de guardians-, amb el mar com a prosceni. Llegint la brevíssima carta de Pau m’he imaginat la seva arribada. Lluc la va descriure, referint-se a la colla de Pau: “Van arribar a Tessalònica, on els jueus tenien una sinagoga. Pau, com tenia per costum, anà a trobar-los i va parlar amb ells durant tres dissabtes explicant i demostrant que el messies havia de morir i de ressuscitar d’entre els morts”. Lluc afegeix que alguns jueus se’l van creure però, amb qui va tenir més èxit, va ser amb nombrosos grecs, entre els quals bastantes “dones distingides”. Però la majoria de jueus es van oposar violentament a Pau i el van acusar de pertorbar l’ordre públic; les autoritats el van tancar a la presó, de la que Pau s’escapà, i va fugir a Atenes.

D’entre les coses que Pau va escriure en la segona carta em sorprèn com tracta l’enigma del temps. La vinguda de Jesús –i podríem dir el mateix de l’adveniment del regne de Déu- s’esdevé enmig del misteri. Igual que la germinació d’una llavor. No se sap quin dia esclatarà, els passos els viu sota terra fins que arriba un dia que el tany surt a la llum. Pau els escriu: “El senyor és fidel, ell us enfortirà i us guardarà del mal”. Diria que és la mateixa “fe” que capto en la natura: la terra espera, i confia en la pluja, i en l’escalfor del sol, en l’oreig del mar… Un hivern i un altre, un segle rere un altre segle dins del temps, que no depèn de la terra… mentre cada animaló, cada planta –des de l’herba més humil fins als solemníssims xiprers- fan el seu camí.

Idees senzilles sabent que el que ens pertoca és el dia a dia. Fer camí, il·luminats per la fe en la vida.

Amb l’arximandrita Alexis, dijous, 26 (117)

L’arximandrita Alexis ens rep, al meu germà i a mi

Finalment hem pogut tenir la trobada amb l’arximandrita Alexis. Ha estat una entrevista càlida, afable i carinyosa. Llàstima de la dificultat d’entendre’ns idiomàticament però amb la  traducció i, sobretot, amb els gestos, he vist com el Narcís i l’arximandrita s’intercanviaven les mostres d’afecte. Una curiosa amistat, nascuda arran de la mútua devoció al màrtir Giorgos. El meu germà li ha regalat el llibre que va escriure sobre sant Jordi, i una medalla que ha fet , amb un relleu del patró de Catalunya. L’abat li ha correspost amb l’ofrena d’una bandera amb l’efígie del sant, una làmina i un medalló encunyat en commemoració dels 1.000 anys de la fundació del monestir de Xenophontos, que té sant Jordi per patró.

Jean Meyer subratlla que a l’origen de la separació de catòlics i ortodoxos hi havia la qüestió de l’autoritat. Hi he estat pensant durant l’entrevista amb l’arximandrita. Mentre a Orient hi havia quatre patriarques (els de Constantinobla, Jerusalem, Alexandria i Antioquia) que es repartien la direcció de l’Església grega, a Occident només n’hi havia un, el Papa de Roma, cada dia amb més poder, no solament religiós sinó també polític, fins al punt que es va convertir en el cap d’un estat terrenal; una situació que dugué el Pontífex a proclamar la seva preeminència sobre l’Església Universal, però no només d’honor (com li reconeixien els patriarques grecs), sinó efectiva.

Octavio Paz va escriure un llibre amb el suggerent títol Las trampas de la fe sobre una monja aristòcrata que va traslladar al convent les prerrogatives socials de classe, amb la justificació de l’honor que li era degut pel càrrec eclesial que ostentava. Et deixa estupefacte veure com de l’espurna de llum que va brillar a Palestina, fa dos mil anys amb l’adveniment de Jesús de Natzaret, ha sorgit una Església amb unes adherències tan mundanes com les que s’han donat. Segurament és una deriva inevitable, que demana una vigilància constant, i el retorn incessant als orígens.

S’han fet moltíssims encontres per restablir la unitat. A mi em sembla que petits gestos amistosos com el viscut amb l’arximandrita aquest matí, bastiran abans els ponts de la unitat que no els grans gestos solemnes.

Comiat, divendres 27 (118)

Fragnment del fresc del s. XV del menjador monacal de Xenophontos. Escena d’un dels torments infligits a sant Jordi, durant el seu martiri

Demà deixarem Mont Atos i dormirem a Tessalònica per agafar l’endemà l’avió que ens retornarà a casa. Hem decidit agafar-nos un dia de repòs al “nostre” monestir (Xenophontos). Cap al tard anirem passejant a visitar el monestir rus, que és només a una hora de camí. Al matí assistim a les cerimònies religioses, dinem amb els monjos i els altres convidats, i la resta del dia per vagar, pensar, llegir.

¿Quin resum podria fer, d’aquesta curta estada? En realitat, cap, només una impressió (o unes quantes impressions), i l’aproximació al món ortodox, que tenia arxivat amb les etiquetes d’Església Ortodoxa i Cisma d’Orient. Un món llunyà i desconegut i la vaga idea de la separació, de la que culpàvem els grecs. Al fer el petit viatge el tema se m’ha obert. He llegit ja els capítols que Jean Meyer dedica als orígens de la separació i me n’he començat a adonar que, com qualsevol ruptura important, les coses ni són simples ni unidireccionals.

La resta és anecdòtic: el significat de certs gestos cultuals, la llargària dels cabells i si deixar–se la barba o no. Fins la prohibició d’entrar al Mont Atos les dones i les famelles de qualsevol animal. En tot cas m’agradaria saber si teològicament els ortodoxos viuen ancorats en la doctrina tradicional o experimenten la interpel·lació del món modern i laic.

He entrevist un món! Epero coneixe’l una mica més.

La paràbola del bon servent, dissabte, 28 (119)

Paisatge entorn del monestir de Xenophontos

Ahir nit vam viure una aventura, segons com, desafortunada, però la vaig viure amb un punt d’emoció infantil. Vam anar al monestir rus d’Agios Pandeleimonos, un cop acabades les vespres i havent sopat. (No sé si ja he anotat que els acollits en un monestir mengem amb la comunitat, en silenci, mentre un monjo recita una lectura. Dels menjars a Xenofphontos el que més m’agradà van ser els frescos del segle XV, que cobreixen les parets. Estil bizantí, del qual tant ha begut el romànic, d’una ingenuïtat gran i d’una forta expressivitat).

El passeig ens va agradar molt: el camí puja suaument seguint la costa per la falda, fins que se’t plantifica davant la mola enorme del monestir. Un conjunt grandiós. Al tornar vam anar veient la llarga posta del sol. Un espectacle extraordinari. A l’arribar a Xenophontos la nit ja ens havia caigut al damunt i –en el que no havíem pensat- la porta del monestir estava tancada. Vam recordar altres obertures per les que havíem entrat o sortit i, il·luminats per l’escassa llum dels mòbils, ens acostem a una primera que dóna al cementiri, però estava tancada. Després, una segona, també tancada. Fer el recorregut a les fosques fa una certa basarda. Truquem al portal principal i ningú no ens respon. Són les 11 de la nit, tardíssim!, els monjos a les 3 ja resen les maitines.

Li vaig dic al meu germà d’anar a la caseta d’uns treballadors  en la que es veia llum en una finestra. Ens va costar entendre’ns, els vam demanar que ens deixessin passar la nit en un racó de la casa, però ens van dir que no, i quan semblava que passaven de nosatres, un dels homes surt i ens indicà que el seguíssimim, es plantificà davant el portal i trucà amb el mòbil. Sense resposta. Insisteix. Per fi dialoga amb un monjo. Pels gestos que fa ens adonem que discuteixen.“¿Com deixar enmig de la nit dos vells que s’han perdut”?,  imaginem que diu. Finalment el monjo porter compareix i ens fa entrar. Evoco la paràbola que explicà Jesús d’un home que amb bones paraules es va treure del davant un foraster mentre que un altre, malhumorat i rondinant, l’acollí.

Mentre vivia l’aventura em mirava el cel, una nit amb una lluna mínima i una munió fantàstica d’estrelles. Gairebé m’hauria fet il·lusió passar la nit al ras

(*) Glosses publicades a PRÍMULA jps, any 2012

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "BREU ESTADA A MONT ATOS (Grècia) (*)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*